Pla d'emergència del centre

http://www.scribd.com/full/47032527?access_key=key-1450fcub2kby8v8jpuon

Paulo Freire: l'educació i el futur

Paulo Freire, ens presenta en aquest video, la seva visió vers el paper de l'educador com a creador de transformació. Com ja he comentat anteriorment (reflexió vers l'escola reproductora o transformadora del video de Santos Guerra), no podem esperar que la nostra societat evolucioni o no s'estanqui, si no donem als nostres alumnes les eines necessàries per transformar i comprendre les necesitats del seu entorn.

Paulo Freire, ens recorda, que l'educació no pot anar mai allunyada del context social i les necesitats dels nostres alumnes. Diu que, el paper del mestre, pot resultar el d'un artista o un pintor que, constantment, té la posibilitat de crear un nou món per al futur.

Per a aquells que creguin que l'educació està independitzada dels problemes o l'evolució pólítica o econòmica d'un pais, és que no entenen l'autèntica importància que l'educació juga en el futur d'un pais.

Al mateix temps, el Sr. Freire ens recorda que el mestre, a més d'entendre el context i les necessitats d'una futura societat, ha de comprendre quines són les inquietuds del nostre alumne; quines les seves mancances; les seves dificultats, per tal de poder donar-li les eines més adequades a les seves necessitats de futur. A més, comenta que la veu del mestre no ha de ser l'única que s'escolti a l'aula. El docent ha de buscar la veu dels seus alumnes. Ha de compartir la seva veu amb tot allò que ells et poden i volen expressar-te, ja que, d'aquesta manera, es quan es realitza un procés educatiu constructiu que té en compte les reals necessitats dels futurs ciutadans del món.

http://www.youtube.com/v/zwri7pO8UHU?fs=1&amp;hl=es_ES"></param><param

Reflexions vers l'educació segons Miguel Angel Santos Guerra

Metàfora de l'educació

M'ha agradat la idea de l'educació positiva que es desprén d'aquesta metàfora. Mostrar als alumnes de quina manera, ells i elles mateixos, poden accedir al seu propi coneixement, a través de la presentació d'eines que l'ajudin, no només a conèixer millor el seu entorn i a si mateixos, si no també a arribar a ser capaços de transmetre tot aquest coneixement que, al llarg de la seva vida, van recopilant.

Jo crec que aquesta és la idea fonamental del constructivisme educatiu que es pretén assolir actualment. Omplir un cap d'idees (tal i com exemplifica Santos Guerra, amb la seva metàfora del got buït que s'omple d'aigua) no porta més que a la simple acumulació d'aquestes. No donar als nens les eines necesàries per a que ells mateixos construeixin el seu coneixement del món que els envolta o per al seu propi desenvolupament, només crea "zombies" sense anima ni voluntat o opinió.

Escola reproductora o transformadora?

Si continuem pensant que l'escola ha de ser una fabrica encarregada de crear futurs ciutadans que no serveixin per res més que no sigui perpetuar la societat, no només estem hipotecant el futur dels nostres alumnes sinó també el de la nostra societat i el seu futur.

Cap societat és capaç de continuar existint si no s'adapta i accepta els canvis que el món, i en concret, la pròpia societat li demanda. Si no dotem a aquesta d'un conjunt de ciutadans capaços d'entendre les seves noves necesitats, estem tancant el seu futur i posant-li data de caducitat.

L'escola ha de dotar als alumnes de les eines que els ajudin a entendre, com és la societat actual, quines són les necesitats del futur i de quina manera es poden resoldre aquestes necesitats. En poques paraules, hem de ser capaços de crear alumnes amb voluntat transformadora i ganes de innovar i millorar el seu entorn i la vida de les persones que ho habiten.

Com vivim els problemes o quin és el problema? 

Jo penso que, en la majoria dels casos de la nostra vida quotidiana, la dificultat que ens trobem davant d'un inconvenient, no és aquest en concret sinó la forma en com ens ho prenem. La majoria d'aquests problemes provenen de situacions que, moltes vegades, presuposem que succeiran. Aquest neguit de veure com pasa el temps, lentament, fins que arriba el dia en el que creiem que ve la debacle, ens aturmenta i, per si això fos poca cosa, transmetem el nostre neguit als del nostre voltant.

La vida està plena de controversies i de desil·lusions (parafraseant al que ha comentat el company Jordi Eulògio "la vida no és un camí planer") i hem d'aprendre a trobar el sentit del problema i meditar vers quines són les solucions posibles que estan al teu abast. Tot el que tu no puguis realitzar per mirar de sol·lucionar-lo, està fora de les teves possibilitats i, per tant, succeira vulguis tu o no (millor deixa de pensar en el problema per que tu no pots fer res).

Als nostres alumnes els hem d'ajudar a entendre que si no ens acostumem a lluitar davant les adversitats, elles no es sol·lucionaran totes soles. Al mateix temps, hem de ser capaços de donar les eines que els ajudin a comprendre, analitzar i cercar solucions, per a aquests problemes.

Selecció i formació del profesorat

Estic totalment d'acord amb allò que ha comentat el Sr. Santos Guerra. Com pretenem que la nostra societat millori o canvii si, les persones encarregades (en part) de la construcció d'uns ciutadans desenvolupats i desenvolupadors, no creuen en allò que estan fent? Com pretenem que els mestres/as, encarregades de tan important feina, no rebin una formació (consideració) a l'altura de les seves expectatives i necesitats?

Jo recordo un professor de la UB, encarregat de la formació dels especialistes de música (com jo) que deia: el que no valgui per estudiar al Conservatori que s'en vagi a estudiar Magisteri d'Educació Musical! Jo li respondria a aquest senyor de forma inversa: qui vulgui que molta gent tingui el desig d'estudiar al Conservatori que estudi Magisteri d'Educació Musical!

Les persones que entren en aquesta facultat, haurien de ser conscients de la tasca tant important que tenen a les seves mans i, plantejar-se que molt més lluny que el sou, les vacances i les possibilitats de feina, hi ha un rerefons realment constructiu (i moltes vegades no considerat) per a la nostra futura societat.

Reflexió vers "El nus al llençol"

Reflexió individual

Una vegada llegit el missatge presentat al Power Point, la idea més immediata que em va venir al cap va ser la del llenguatge no verbal i la seva omnipresèmcia en les nostres comunicacions quotidianes. Vaig llegir un cop que, el 70 per cent de la informació que nosaltres volem transmetre no es fa amb el missatge orals o escrites. El pare protagonista d'aquesta història no fa servir un missatge no verbal, com ara un gest o una postura corporal davant del seu fill, però si que fa servir un codi que pot arribar a transmetre molt més que les paraules quotidianes.
Aquesta forma de comunicar-se pot resultar molt útil en la nostra feina, ja que, per falta de temps o per no caure en la desatenció de la resta d'alumnes, no podem comunicar a cada alumne/a el nostre interès per ells/es amb paraules.

Reflexió en petit grup

Després de fer aquesta reflexió individual, els companys del petit grup van expressar les seves idees. De forma resumida, són aquestes:
- Moltes vegades no tenim en compte que, en la comunicació amb persones més properes, donem més pes a la quantitat de continguts en el missatge que en la qualitat d'aquest. A vegades no fa falta trencar-se el cap trobant les paraules més perfectes per dir allò que sents. Un petit gest mostra molt més de tu que qualsevol paraula i té més contingut.
- A vegades, la comunicació amb altres persones, no és sentida o voluntària. En molts casos aquesta es dóna en un espai d'obligació i apatia.
- És molt important conèixer el context de la persona amb la qual volem comunicar-nos. Cada persona és un món i té les seves necesitats.
- L'afectivitat és important per crèixer. Mostrar afecte a un nen o nena, ajuda i permet un desenvolupament més ric i socialitzador.
- El missatge que es pot donar a les famílies no ha de ser unidireccional. Aquest ha de ser recíproc i amb voluntat de comunicació i enteniment.

Reflexió en gran grup

Potser, la idea que més va predominar durant la reflexió grupal, va ser la de la importància del misstage no verbal i de la qualitat (no quantitat) d'aquells que es realitzen de forma verbal. A l'aula, en la majoria dels casos, no fan falta grans discursos, ni per presentar continguts ni per expressar un sentiment o idea vers un alumne/a. Paraules ben triades; poques i amb molt sentit, donen molt més contingut i afectivitat que d'altres discursos aleccionadors.

Seguretat i salut laboral

En primer lloc, dir que el meu espai de treball no és massa concret. És a dir, com que soc l'especialista de música i no tinc una classe pròpia, la meva tasca la vaig desenvolupant en les diferents aules del centre. Dit això, a continuació presento l'anàlisi en relació a la seguretat i salut laboral de l'espai de treball que, més o menys, puc anomenar l'aula de música del meu centre: l'aula d'audiovisuals.

Aquesta és un espai de grans dimensions (és l'aula més gran de tot el centre). Es troba en el primer pis, de les dues plantes que té el centre. Per tal d'accedir a l'aula des de l'entrada del centre, s'ha de pujar un primer tram d'escales, les quals, malgrat l'esforç que pot suposar, no presenten un risc per la seguretat del mestre, ja que aquestes es troben en molt bon estat i amb barannes per tal de subjectar-te en cas de caiguda.

En cap moment, trobes eines o productes de manteniment en qualsevol dels passadisos d'accès a aquesta aula, fet que no pot provocar cap situació de risc en quant a cops o intoxicacions per productes químics. El que si es troba, degudament senyalitzat i només a l'abast dels mestres, són els extintors degudament regularitzats i actualitzats. Fins i tot, pots trobar un dintre de l'aula (fora de l'abast dels alumnes). 

En quant a l'aula, he de dir que, aquesta es troba degudament calefactada (no climatitzada), fet que permet una sensació de benestar en les temporades de fred. Té 6 finestres que donen directament a l'exterior, el qual proporciona una quantitat de llum natural suficient (també compta amb fluorescents) per realitzar les classes amb seguretat (evitant així problemes visuals). Tenint en compte aquest nombre de finestres, ja ens podem imaginar el grau de ventilació i de salubritat de l'aire que té aquesta aula.

Les finestres són tancaments d'alumini, la qual cosa evita possibles cops i garantitza més la insonorietat (fet que evita la càrrega vocal del mestre que es trobi treballant en aquesta aula) i el manteniment d'una bona temperatura en époques de fred. La porta d'accès s'obre cap a l'interior, la qual cosa pot produir cops sobtats a l'hora de sortir, ja sigui per part dels alumnes com per part dels mestres.

Justament, davant de la pissarra digital i el projector, trobem una tarima que fa que el mestre es trobi a una altura diferent de la dels alumnes o mestres assistents a aquesta aula. Aquesta tarima, d'una 15 cm d'altura, pot provocar caigudes a diferents nivell per part del mestre (quan aquest està damunt) i per part dels alumnes (quan aquests s'aproximen a parlar amb el mestre o a treballar a la pissara digital). Recentment han col·locat una cantonera d'alumini a aquesta tarima, per tal d'evitar el seu deteriorament produit per les pissades. Com que alguna de les cantoneres pot produir rascades en les cames o cops de més gravetat, el centre ja està en tràmits per protegir aquestes amb protectors anti-cops.

Els armaris de l'aula són empotrats i tenen portes corredises, fet que evita cops amb aquestes o que, pel fet que l'armari no estigui degudament subjectat, pugui caure sobre algun alumne o mestre/a. A l'aula trobem dues taules grans, que permeten el treball amb comoditat i espai. Les cadires però, són d'alumne (de fusta, però una mica més grans), la qual cosa no resulta massa confortable. Malgrat això, he de dir, que jo no tinc massa temps per romandre en aquestes cadires, la qual cosa fa que, la falta de confort no em faci patir massa. El mobiliari dels alumnes consta d'unes cadires amb braç/tauleta incorporada, d'una mida estàndar per a nens grans. Això fa que no m'hagi ajupir massa per ajudar o treballar amb els nens.

Com ja he comentat anteriorment, degut a la meva mobilitat pel centre, estic tot el dia pujant i baixant escales, per tal d'anar a pels alumnes a les seves aules. Això, de moment, només presenta el problema del cansanci físic. Però quan, a més a més, has de carregar amb instruments, pot resultar força esgotador i perillós (tenint en compte el risc de caiguda per les escales).

Malgrat que soc nou en el centre, tinc una bona relació de treball i de respecte amb els meus companys del claustre. Han comprès la meva situació (només estic tres dies a la setmana, ja que tinc una mitja jornada) i mantenen un to cordial i una situació de comunicació força bona. De la mateixa manera puc parlar de l'equip directiu. Han respectat totalment els meus horaris de treball, permanència o exclusiva, fet que millora les meves ganes per participar en les feines de l'escola (malgrat que algunes es realitzin fora del meu horari lectiu). Així doncs, puc dir que no hi han indicis o risc de que es pugui crear una situació d'estrés o ansietat deguda a les males relacions amb els companys del centre.

De moment el meu tracte amb els pares i mares dels alumnes ha estat força cordial, així que puc dir  que la situació és equiparable a el que he comentat anteriorment.

Dels aspectes extralaborals que poden afectar la meva persona, he de dir que la distància del centre respecte el meu domicili, fa que tingui menys hores per poder treballar a casa després de les classes. A més, existeix el factor econòmic (les despesses pels desplaçaments són considerables) que pot resultar quantiós tenint en compte el tipus de contracte (mitja jornada) que tinc en aquest moment.



Presentació

Soc en Julio Llorente Castillo, natural de Badalona. Hem trobo cursant un interinatge a l'escola Pau Boada de Vilafranca del Penedès. Fa molt poc que vaig acabar la carrera (Facultat de formació del professorat de l'UB a Barcelona), així que la meva experiència en l'àmbit educatiu professional és molt reduida. Soc especialista d'Educació musical, fet que hem permet mostrar als alumnes la meva passió per la música, alhora que els ajudo a expressar-se a travès d'ella. La música, així, es transforma en un llenguatge que ens ajuda a comunicar-nos entre nosaltres mateixos.

Aquesta escola es troba en un barri de nivell sociocultural baix i amb una presència notable d'alumnes d'altres cultures (malgrat això, no hi ha un gran nombre d'alumnes nouvinguts amb desconeixement de la llengua castellana o catalana). El més fantàstic de la música és, que tractant-se d'un llenguatge universal, no tinc massa dificultats per a que tots els alumnes, siguin d'on siguin, participin en les activitats de l'aula.

Resulta molt gratificant veure com els alumnes d'una classe mostren tota la seva atenció a un company marroquí o nord africà, quan aquest canta una cançó tradicional en la seva llengua natal, o bé porta i toca un instrument típic del seu pais.

Tinc molta sort de l'oportunitat que se m'ha presentat en el present curs, i això ho intento transmetre en el meu treball diari i les meves relacions amb la resta de companys de l'escola i els meus alumnes. Malgrat la distància, sé de les dificultats que han tingut alguns companys de feina per trobar en aquest curs una plaça fixa en una escola, per això prefereixo disfrutar de la meva situació.

Al Pau Boada, treballo i comparteixo experiències amb dues línies de primer, de segon i de sisè, així com d'un curs de cinquè (que no té doble línia). De mica en mica, vaig aprenent el funcionament de l'escola: les reunions de cicle, claustres, concerts, festes... que normalment es desenvolupen durant tot el curs.

El meu treball el desenvolupo dins de l'aula d'audiovisuals del centre, encara que normalment he d'anar a les classes dels alumnes, ja que la meva aula està reservada per fer una projecció. Això fa que hagi d'anar una mica carregat per totes les aules, però per sort, rebo molt de recolzament per part dels mestres tutors d'aquests cursos.